Un conte per a la reflexió: bones perspectives

La perspectiva de mantenir una entrevista de feina havia augmentat la seva autoestima, bastant elevada quan tot li anava bé fins i tot massa alta, segons el parer d'alguns dels seus millors amics i lleugerament alacaiguda últimament, després de cinc llargs mesos d'atur.

Uns dies abans de rebre la carta que l’havia dut fins a aquella àmplia avinguda, on tenia les seves oficines la important empresa a la qual es dirigiria, potser no li hagués importat cedir a la dona de l'automòbil vermell el buit deixat per una furgoneta que sortia en aquell precís moment, però se sentia tan eufòric, tan amo del seu destí, en albirar la fi dels dies negres que, amb el somriure de qui comet una entremaliadura, va ignorar els llums intermitents de l'automòbil vermell i va ocupar la plaça d'aparcament.

Després va sortir amb agilitat del seu vehicle i va dissimular un gest de sorpresa davant el toc de botzina que la dona del cotxe vermell li va dedicar, mentre ell tancava la porta. Va intentar assajar una expressió desolada, va fer com que dubtava, va mirar l'hora en el seu rellotge de polsera i va encongir les espatlles amb fatalitat, davant l'enfurismada cara de la dona, que havia baixat la finestreta i li llançava una llarga sèrie d'adjectius escassament afables.

Es va reafirmar en que va prendre la decisió encertada quan va notar que havia aparcat just davant de la gran porta de vidre que franquejava l'accés a l'imponent edifici d'oficines. Només entrar, mentre un vigilant de seguretat prenia nota de les seves dades i en el departament d'informació li indicaven la planta a la qual havia de dirigir-se, va intuir que anava a formar part de l'equip d'una empresa solvent: això saltava a la vista. Precisament la seva especialitat era l'organització del treball, i es notava que allà hi havia una barreja de tradició i modernitat en la qual anava a trobar-se com un ocellet saltant de branca en branca.

La mirada dissimulada i aprovadora de la secretària de la direcció de personal davant la seva indubtable bona presència naturalment, ell es considerava maco i ben plantat va fer que la seva autoestima arribés els núvols. Quan, després d'una estona d'espera, el van acompanyar fins al despatx on tindria l'entrevista, ja considerava que el lloc era seu. Va ser una desagradable sorpresa trobar-se amb que, darrera de l'àmplia taula del despatx, asseguda en una enorme butaca, l’estava mirant amb sorpresa la dona de l'automòbil vermell.

Un conte per a la reflexió: un repartiment complicat

Va aparcar la furgoneta prop de l'entrada d'urgències, però deixant prou espai perquè poguessin passar les ambulàncies, i va entrar al vestíbul, una mica desorientat, fins que va veure el cartell d'informació.

Hi havia una llarga filera de gent esperant i va buscar un zelador per preguntar-li per quina porta havien d'entrar les caixes de bescuits. Tot just havia obert la boca quan el zelador li va preguntar, al seu torn, si tenia sang universal zero negatiu, i com era cert que ell tenia aquest tipus de sang, va contestar que sí, i llavors, sense donar-li cap explicació, el van asseure en una cadira de rodes d’on havia sortit la cadira de rodes? va pensar i el van ficar per un passadís.

—És que jo venia només a portar uns melindros…— va dir a la infermera que el va ajudar a estirar-se en una llitera.

La infermera va assentir i li va dir que es tractava d'una emergència i li va lligar les gomes a l'avantbraç perquè se li inflessin les venes.

Després d’extreure-li la sang, la infermera va marxar. Llavors, va venir un zelador molt gras que el va obligar a tornar a seure a la cadira de rodes malgrat les seves protestes. Al cap de poca estona, el van deixar en un passadís perquè un altre zelador aquest més prim va anar a trobar al zelador gras per ordenar-li que anés immediatament a quiròfans. Abandonat i sol en aquell passadís, anava a aixecar-se de nou quan una altra infermera, que va sortir d'una porta, li va xisclar amb enuig i es va tornar a asseure. La infermera el va empènyer fins a la sala de guixos i li va dir que es despullés.

No estava disposat a despullar-se i menys que li enguixessin el braç, tal i com pretenia un senyor d'ulleres. Llavors els va explicar que ell era un repartidor de pa de pessic, i el senyor d'ulleres es va enfadar amb la infermera, i ell es va poder escapolir mentre discutien. Va començar a baixar pisos i a recórrer passadissos, fins que va arribar a les cuines.

I aleshores sí, per fi es va presentar i un dels cuiners li va dir que es donés pressa, que necessitaven organitzar el rebost i que portés d'una punyetera vegada les caixes de bescuits. Va sortir de la cuina i, quan va tornar al punt de partida, va descobrir que la furgoneta ja no hi era: se l'havia endut la grua.

Quan el jutge li va preguntar per què havia pegat al cap de magatzem, el repartidor va al·legar en la seva defensa les males maneres del seu superior, que li havia recriminat que hagués trigat tot un matí en lliurar una caixa de melindros.