Funcions i rols de la funció dels llocs de comandament

3. Planificar

3.1. Concepte de planificació a l’Administració local

La planificació és la funció organitzacional que permet, a partir de l’anàlisi de l’organització, del seu entorn i del coneixement de les necessitats de la ciutadania, decidir quins són els objectius que cal assolir.

En realitat l’existència d’objectius és que dona sentit a una organització, que no és més que la unió d’esforços d’un grup de persones per tal d’assolir alguna cosa que individualment no podrien assolir.

Evidentment que el tema no és tan simple i convé diferenciar els diversos nivells de planificació amb els seus diferents tipus d’objectius i que han de ser coherents entre si:

Però a més, en el món local, hi ha diverses fonts legítimes de planificació que també haurem d’integrar:

  • Definició de les polítiques públiques a càrrec de l’equip de govern, legitimat democràticament.
  • Definició de les línies estratègiques a càrrec dels/de les regidors/ores i de l’alta direcció de l’ajuntament, amb la legitimitat que emana de l’encàrrec gerencial.
  • Definició dels objectius generals i operatius a càrrec dels comandaments i dels tècnics de l’ajuntament amb la legitimitat tècnica que implica el seu rol.

Aquestes dues mirades sobre la planificació ens porten a considerar la importància de la congruència entre els diferents nivells i les legitimitats. La planificació al món local és bàsicament una qüestió que afecta la capacitat de l’ajuntament d’integrar perspectives i arribar a acords. Com es veurà més endavant, avui cal considerar, a més, la progressiva tendència als processos participatius en què la ciutadania pot intervenir en la planificació, i la necessitat de considerar les expectatives dels diferents grups d’interès en relació amb una política o serveis concrets.

I tot això en el que els anglosaxons anomenen el món VUCA, acrònim de Volatility, Uncertainty, Complexity i Ambiguity, i que en català podem traduir com VICA (“volatilitat, incertesa, complexitat i ambigüitat”). A l’apartat següent, hi veurem com afecta això la planificació, en el ben entès que aquestes característiques no afecten totes les funcions públiques. Hi ha tasques tècniques més estables i concretes que permeten ser planificades sense problema amb criter is clàssics.

3.2. Planificar en un entorn VICA

La planificació, que és una mirada vers el futur, resulta sempre difícil però, en un entorn VICA, aquesta dificultat hi augmenta. Vegem quines són les conseqüències en la planificació:

  • Volatilitat: el ritme de canvi s’accelera; només cal pensar en les dinàmiques socials, econòmiques i polítiques. Els exemples són nombrosos com la incorporació constant de prestacions en serveis socials, o en els canvis tecnològics i el seu impacte en l’escola o en els hàbits dels joves. En molts casos, això comporta la necessitat de planificar amb terminis més curts, o d’admetre la revisió periòdica de les previsions, amb la qual cosa la planificació es converteix en un procés d’aprenentatge més que prescriptiu.
  • Incertesa: molt relacionat amb l’anterior, la gran quantitat d’esdeveniments, de canvis, nous actors, etc. fan que el futur que es valora com a probable sigui sempre una tria entre diverses opcions. Els sistemes d’informació i la gestió dels big data poden ajudar, però no poden clarificar absolutament un futur farcit d’interrogants. Com a exemple paradigmàtic, encara que depassi el nivell de l’Administració local, recordem els dubtes que genera una crisi econòmica com la de 2008 a l’hora de decidir les polítiques més adients. En moments d’alta incertesa es recomana treballar amb diversos escenaris alternatius, disposar de sensors per identificar les tendències, i tenir capacitat d’adaptació àgil enfront de les situacions.
  • Complexitat: el nombre d’actors que poden incidir en la planificació, o que es poden veure afectats per ella cada cop és més nombrós. Des d’un punt de vista intern, els projectes transversals obliguen a considerar les diferents sensibilitats sobre el mateix tema, i des d’un punt de vista extern les col·laboracions interadministratives, amb el tercer sector i també amb el sector privat, porten a la necessitat d’arribar a acords constants per tirar endavant les estratègies. Una situació complexa és qualitativament diferent d’una de complicada, en la qual existeix una resposta tècnica, més o menys difícil, que dona la solució al repte plantejat. La resposta enfront de la complexitat només pot ser la gestió de les expectatives dels diferents grups d’interès i la cerca d’acords que facin compartits els objectius. Els processos participatius en són un dels exemples possibles en relació amb els diferents grups socials.
  • Ambigüitat: com ja es pot imaginar després de veure les tres primeres característiques VICA, si les coses canvien molt ràpid, hi ha diversos escenaris possibles i hem de tenir en compte molts actors, la idea de l’encert-error o, en d’altres paraules, de bons objectius o objectius equivocats queda relativitzada. En moments de molta ambigüitat en els quals no existeix una única resposta tècnica i en què les opcions es multipliquen, la “bona resposta” serà aquella que puguem acordar amb els diferents actors triant entre diferents alternatives i amb la consciència que segurament l’haurem de revisar.
Activitat

EXERCICI DE REFLEXIÓ

Pensi en la realitat diària de la seva unitat i identifiqui per a cada funció o procés quins semblen poc afectats pel món VICA i en quins veu l’impacte de la volatilitat, la incertesa, la complexitat i l’ambigüitat sobre la seva tasca:

Funció/Procés:.....................
  Molta Bastant Depèn Bastant Molta  
Estabilitat Volatilitat
Certesa Incertesa
Senzillesa Complexitat
Inequívoc Ambigüitat

3.3. De la direcció per instruccions (DpI) a la direcció per objectius (DpO)

A principis del segle XX, la direcció per instruccions era considerada la manera apropiada i adequada de dirigir. Els dràstics canvis iniciats a meitat del segle XX, van fer necessari adequar un nou estil de management, la direcció per objectius. En l’Administració pública tradicional que seguia fonamentalment procediments administratius adreçats als administrats, aquesta forma de dirigir era coherent i útil, ja que la discrecionalitat en la gestió era limitada. En la mida en què l’estat del benestar va ampliant la cartera de serveis i aquests han de garantir un nivell de qualitat, aquesta manera de direcció troba les seves limitacions.

La direcció per objectius (DpO) fa referència a una forma particular de funcionament de les tasques directives. El seu propòsit bàsic és aconseguir una coordinació adequada de persones, recursos i mecanismes d'una organització per tal d'aconseguir uns resultats rellevants sobre la base de la participació dels agents implicats. La principal base de la DpO és potenciar l'autogestió de les persones i fomentar la seva responsabilitat, amb la finalitat d'obtenir una major implicació, un major rendiment i una major eficàcia.

La DpO permet predir, controlar i explicar el que passa dins del funcionament organitzacional.

Alguns dels beneficis més significatius que aporta la DpO:

  • Permet identificar recursos personals i grupals dels membres de l'organització.
  • Possibilita predir comportaments.
  • Permet prendre accions correctives amb anticipació.
  • Fa possible identificar aquells aspectes que estan presents entre allò esperat i el que ha passat.
  • Permet millorar actuacions futures.
  • És un mètode de direcció i planificació participatiu, perquè ajuda a responsabilitzar els implicats de les seves actuacions.

Per aplicar la DpO, hem de seguir els passos següents:

  1. Assegurar que la missió, visió, els valors, la filosofia i política d'actuació de l’organització està clara i ben comunicada i que és compresa adequadament, tant pel comandament que aplica la DpO com pels membres de l'equip que l’han d’implementar.
  2. Acordar entre el comandament i el col·laborador la metodologia que seguiran per fixar els objectius i realitzar el control de la marxa dels mateixos (model d'entrevista, temporalitat, ítems que cal revisar).
  3. Fixar els objectius i els reptes a què s'enfrontarà cada membre de l'equip. Cada integrant d’un equip, coneixent bé els objectius estratègics i de la seva àrea, proposarà objectius en el seu àmbit que ajudin a aconseguir l'objectiu global i els acordarà amb el directiu.
  4. Dotació de recursos: entre tots dos, es deixaran clars els recursos necessaris per aconseguir aquests objectius.
  5. Clarificació de responsabilitats: el directiu i el col·laborador acorden en aquest punt les responsabilitats que tindrà el col·laborador i per les quals se li demanaran comptes en un moment determinat.
  6. Feedback: a la DpO, el feedback és fonamental. El col·laborador i el directiu han de fixar conjuntament el format amb què es rebrà el feedback, la seva temporalitat i el seu contingut. Sense un feedback adequat no hi ha direcció per objectius possible.

Com es pot veure, el mètode és molt exigent i no sempre és fàcil implementar-lo en la seva totalitat. També és cert que el grau de participació no deixa de ser discrecional.

En l'establiment dels objectius (pas 3), és important tenir present una sèrie d'indicacions o de principis:

  • Els objectius han d'estar relacionats amb les necessitats i fites de l'organització.
  • Han de ser clars, concrets i realistes.
  • Han de ser avaluables.
  • Han de marcar una direcció: què es vol aconseguir.
  • Han de considerar les restriccions, és a dir, aquells aspectes que escapen al control de qui ha d’executar-los.
  • Ha d'existir un acord mutu entre el responsable de dur a terme el/s objectiu/s i el seu superior.
Activitat

EXERCICI DE REFLEXIÓ (Model GROW)

Quan les persones i els membres d'un equip saben on són i on volen arribar, es pot dissenyar un pla d'acció efectiu que consolidi el projecte.

Reuneixi’s amb cada un dels membres del seu equip, o amb aquelles persones que consideri importants per dur a terme el següent exercici.

Defineixi les següents fases de reflexió amb cadascuna d'elles:

G (Goal, “Objectiu”): què vol aconseguir? Què volem aconseguir?

R (Reality, “Realitat”): quina és la situació actual?

O (Options, “Opcions”): quines opcions tenim? Amb quins recursos comptem per a cadascuna de les opcions?

W (Will, “Desig”): què farem finalment? ¿Quina de les opcions és prioritària?

3.4. La direcció per valors (DpV)

Si els objectius serveixen per traduir l'acció en rendiment eficient, els valors serveixen per atribuir sentit a l'acció.

Si bé la direcció per objectius (DpO) ajuda a visualitzar els fins, els reptes i els recursos necessaris per poder iniciar un pla d'acció, encaminat a desenvolupar les possibles rutes o els itineraris de treball, cap als objectius marcats, en la nostra societat i en el nostre temps tenen una capacitat limitada per enfrontar els nivells d'alta complexitat, i canvi constant que fan que en alguns moments la planificació per objectius hagi de ser revisada amb certa freqüència, com succeeix, per exemple, en àmbits com promoció econòmica o serveis socials.

La direcció per valors (DpV) té els elements necessaris per ajudar a enfrontar aquesta complexitat. Tota organització en els seus inicis o en moments determinats de la seva història desenvolupa la seva definició de missió, visió i valors. Però la qüestió és què hi ha darrere d'aquestes definicions ? Com s'han realitzat ? Qui ha participat ? I sobretot quin impacte han tingut en la manera de funcionar de la mateixa organització?

En ocasions, els valors organitzatius són explícitament declarats; en altres, suren en l'ambient o al “clima organitzacional”; finalment hi ha situacions en què no es dona una estreta coherència entre els valors que es declaren i els que realment s'observen i respiren en el dia a dia. Si pretenem un rendiment professional d'alta qualitat, els factors qualitatius o valors intangibles com imaginació, confiança, sensibilitat, creativitat, llibertat o autenticitat són tan importants o més que els conceptes quantitatius econòmics tradicionals, com optimització, orientació al client o productivitat (Garcia, S. 2011). El servei públic, a més, no pot quedar mancat de valors com l’equitat, l’orientació a la ciutadania o la transparència.

Definir una missió, visió i valors ha de ser un compromís múltiple:

  • D'una banda, ha de donar resposta a tots els grups d'interès de l’organització (equip de govern, gerència, tècnics i administratius, proveïdors i la societat a la qual es presta servei) mitjançant el compliment de la seva missió.
  • D'altra, formular el que volem ser en el futur, al qual es vol arribar aconseguint la visió.
  • I sobretot fer dels valors el marc d'actuació que dirigeix les formes i maneres de fer de l'organització en la relació amb els seus stakeholders.

Tal com constata Salvador García, la utilitat de la DpV com a eina estratègica té una triple finalitat pràctica:

  • Simplificar: absorbir la complexitat organitzativa derivada de les creixents necessitats d'adaptació a canvis en tots els àmbits de l'organització. En aquest sentit, els valors simplifiquen més la presa de decisions que els objectius o les instruccions. Tenir uns quants valors veritablement clars i assumits resulta molt més eficient per tolerar i assumir creativament la complexitat i incertesa de rebre uns objectius i, per descomptat, més eficient d'acatar que unes instruccions o un manual de procediments, encara que de vegades pugui semblar el contrari.
  • Orientar: canalitzar la visió estratègica de cap a on ha d'anar l'organització en el futur. La DpV és una eina per redissenyar cultures i canalitzar canvis cap a la visió i la missió de futur. De fet, ve a ser una mena de marc global per redissenyar contínuament la cultura de l'organització de manera que es generin compromisos col·lectius per a projectes nous i que il·lusionin.
  • Comprometre: la DpV augmenta el compromís en llibertat per la feina ben feta, en pretendre una cosa tan bàsica com introduir realment la dimensió de la persona com a fi dins el pensament directiu en la pràctica diària.

Implementar una DpV no és una qüestió de setmanes o mesos, és un llarg procés que requereix atenció i cura constant. Els passos imprescindibles per dur-la a la pràctica són els següents:

  • Garantir la legitimació del procés per part de l’equip de govern i la direcció de les diferents àrees de l’ajuntament.
  • Definir i consensuar de forma participativa els valors finals de l'organització que han d’impregnar la visió i la missió en forma de frases simples, atractives i d'alt valor motivacional per a tots els grups d'interès de l'organització.
  • Destil·lar i consensuar de forma participativa els valors instrumentals o les regles del joc. Han de ser pocs -no més de tres-, ben definits i assimilats. I han d'abastar tant la dimensió ètica com l'econòmica i l'emocional.
  • Realitzar accions mantingudes de comunicació i de formació dels valors institucionals.
  • Influir per repensar les estructures organitzatives, els processos de treball i la política de persones (atracció, selecció, formació, promoció, reconeixement) segons els valors explícitament compartits.
  • Monitoritzar periòdicament la coherència d'acció entre el que es diu i el que es fa en tots els àmbits pel que fa a valors de l'empresa.
Activitat

EXERCICI DE REFLEXIÓ

Què és el més important que ha de representar el nostre departament, la nostra unitat o el nostre equip? Mitjançant quins valors hem d’operar?

A continuació, llegeixi la llista següent de valors. Seleccioni els que tenen una importància fonamental per a vostè (no en seleccioni més de cinc o sis). Després reflexioni sobre la presència d'aquests valors en el dia a dia del seu equip:

  • Transparència
  • Compromís
  • Aprenentatge
  • Perseverança
  • Equitat
  • Recolzament mutu
  • Eficiència
  • Reconeixement
  • Confiança
  • Servei públic
  • Amistat
  • Integritat
  • Iniciativa
  • Creativitat
  • Ordre
  • Excel·lència
  • Honradesa
  • Autodomini
  • Cooperació
  • Treball en equip
  • Obediència
  • Lleialtat
  • Control
  • Qualitat
  • Respecte
  • Flexibilitat
  • Innovació

(Pot afegir algun valor que sigui molt important per a vostè i no figuri a la llista).

Finalment pensi quines accions hauria de fer per començar a implementar els valors que són absents en el dia a dia.

3.5. Tècniques de planificació

Existeix una gran quantitat de mètodes per ajudar a planificar. En aquest apartat, hi enumerarem alguns dels que s'han considerat més adequats en la gestió pública actual, amb una clara orientació participativa, tant dels professionals com en els darrers temps de la pròpia ciutadania.

Cal tenir present que el mètode més important de planificació és la pròpia direcció per objectius ja comentada i que no repetirem aquí.

3.5.1. Anàlisi DAFO

L'anàlisi DAFO, també coneguda com a FODA o DOFA, és una eina d'estudi de la situació d'una empresa, unitat, un projecte o una persona, que analitza les seves característiques internes (debilitats i fortaleses) i la seva situació externa (amenaces i oportunitats) en una matriu quadrada. Prové de les sigles en anglès SWOT (Strengths, Weaknesses, Opportunities i Threats).

Una anàlisi DAFO pot utilitzar-se per:

  • Explorar noves solucions als problemes.
  • Identificar les barreres que limitaran els objectius.
  • Decidir sobre la direcció més eficaç.
  • Revelar les possibilitats i limitacions per canviar alguna cosa.

El primer pas que hem de donar és descriure la situació actual de la unitat o del departament en qüestió, identificar les estratègies, els canvis que s'han produït i les nostres capacitats i limitacions. Això ens servirà de base per fer una anàlisi històrica.

A continuació es poden realitzar els diferents passos de l'anàlisi (DAFO); aquests són:

  1. Anàlisi interna.
  2. Anàlisi externa.
  3. Confecció de la matriu DAFO.
  4. Determinació de l’estratègia que cal emprar.
1. Anàlisi interna

Els elements interns que s'han d'analitzar durant l'anàlisi DAFO corresponen a les fortaleses i debilitats que es tenen respecte a la disponibilitat de recursos pressupostaris, personal, d’actius, de qualitat de servei, d’estructura interna, de percepció dels usuaris, entre d'altres.

Fortaleses

Descriu els recursos i les destreses que ha adquirit la unitat: en què ens diferenciem d'altres unitats o departaments ? Què sabem fer millor? Aquesta anàlisi interna de les fortaleses ha de permetre identificar quins atributs dins de la unitat li permeten generar una alta qualitat de servei.

Debilitats

Les debilitats fan referència a tots aquells elements, recursos, les habilitats i actituds de la unitat o del departament que constitueixen barreres per aconseguir els objectius. També es poden classificar: aspectes del servei que es brinda, aspectes pressupostaris, aspectes organitzatius, aspectes de control. Les debilitats són problemes interns que, un cop identificats i desenvolupant una adequada estratègia, poden i s'han d'eliminar.

Algunes de les preguntes que es poden realitzar i que contribueixen al desenvolupament són:

  • Què es pot evitar?
  • Que s'hauria de millorar?
  • Quins desavantatges hi ha a la unitat?
  • Quins factors redueixen la nostra efectivitat?
2. Anàlisi externa

La unitat o el departament té sentit en funció dels usuaris del seu servei i per tant l'anàlisi externa permet fixar les oportunitats i amenaces que el context pot presentar-li a aquesta unitat o al departament. Cada departament, entès com un sistema de funcionament particular, forma part d'un sistema més gran, que és l'organització a la qual serveix. El procés per determinar aquestes oportunitats o amenaces es pot realitzar establint els principals fets o esdeveniments de l'ambient que té o podrien tenir alguna relació amb la unitat.

Oportunitats

Descriuen aquells factors positius que es generen en l'entorn i que, un cop identificats, poden ser aprofitats, però que, si no són reconeguts a temps, significa una pèrdua de qualitat de servei.

Algunes de les preguntes que es poden realitzar i que contribueixen al desenvolupament són:

  • Quines circumstàncies externes poden ajudar a millorar la unitat?
  • Quins factors de l'entorn, de l'organització, de l'exterior, poden afavorir-nos?
  • Quins canvis de tecnologia ens poden afectar?
  • Quins canvis legals i/o polítics ens poden afectar?
  • Quins canvis en els patrons socials, estils de vida o les situacions socials s'estan presentant?

Amenaces

Les amenaces són situacions negatives, externes al programa o projecte que poden atemptar contra aquest, per la qual cosa pot ser necessari dissenyar una estratègia adequada per poder esquivar-les. Si aquestes amenaces són reconegudes a temps, es poden esquivar o ser convertides en oportunitats.

Algunes de les preguntes que es poden realitzar i que contribueixen al desenvolupament són:

  • Quins obstacles enfrontem?
  • Què estan fent els nostres stakeholders?
  • Pot alguna de les amenaces impedir greument l'activitat de la unitat?
3. Confecció de la matriu DAFO

Un cop descrites les amenaces, oportunitats, fortaleses i debilitats de l'organització, podem construir la matriu DAFO, matriu que ens permet visualitzar i resumir la situació actual de l’organització i/o la unitat i definir una estratègia i un pla d'acció.

Podem veure la següent matriu com a exemple aplicat a una OAC:

  Aspectes negatius Aspectes positius
Origen intern FEBLESES
  • Informació poc actualitzada
  • Pressupost reduït
  • Locals amb poca superfície i poc còmodes
FORTALESES
  • Atenció personalitzada
  • Tracte amable a l'usuari
  • Actitud de servei de l'equip de treball
  • Contacte multicanal
  • Poc temps d’espera
Origen extern AMENACES
  • Difícil accessibilitat per a la ciutadania
  • Transport públic escàs
OPORTUNITATS
  • Millora en el transport públic de la zona
  • Possible acord sobre horaris a l’ajuntament que permetria una ampliació en l’horari d’apertura

 

El secret de l'anàlisi DAFO està en que sigui la més simple i concreta possible:

  • Recollint la informació i situant-la en el quadrant apropiat, obtindrem una visió general de la situació de la unitat.
  • És una estratègia que s'ha d'utilitzar com a procés reflexiu de la unitat.
  • Ofereix una imatge estàtica de la situació de la unitat en el moment en què es realitza. És per això que cal reformular-la de tant en tant, especialment quan es produeixen canvis en l'entorn i/o en la pròpia institució/unitat.
4. Determinació i planificació de l’estratègia que cal emprar

De la combinació de fortaleses amb oportunitats sorgeixen les potencialitats, les quals assenyalen les línies d'acció més necessàries per a la unitat o al departament. Les limitacions, determinades per una combinació de debilitats i d’amenaces, signifiquen una seriosa advertència. Mentre que els riscos (combinació de fortaleses i d’amenaces) i els desafiaments (combinació de debilitats i d’oportunitats), determinats per la seva corresponent combinació de factors, exigiran una acurada consideració a l'hora de marcar el rumb que la unitat haurà d'assumir.

Si finalment realitzem l’exercici de definir amb quines accions podem potenciar cada una de les fortaleses i de les oportunitats i amb quines altres accions podem conjurar o minimitzar les febleses i les amenaces, obtindrem els objectius que ens caldrà treballar i assolir a partir d’aquest moment.

Activitat

EXERCICI DE REFLEXIÓ

Pensant en la seva unitat, identifiqui algun exemple de cadascuna de les quatre categories de situacions:

  • Potencialitats (fortaleses + oportunitats).
  • Limitacions (debilitats + amenaces).
  • Riscos (fortaleses + amenaces).
  • Desafiaments (debilitats + oportunitats).

A continuació pensi en els plans d’acció que poden permetre aprofitar els aspectes positius i minimitzar els negatius.

3.5.2. Anàlisi del camp de forces

Aquesta tècnica és utilitzada en moments en què una organització busca el canvi o proposar millores dins de departaments, processos, o la implantació de noves eines o qualsevol altre àmbit que suposi introduir un element nou dins l'organització enfrontant entre si els possibles elements impulsors i els que poden frenar.

Proporciona un marc per observar les forces que afecten una situació problemàtica. Les forces impulsores o positives són les que porten canvis a la situació actual i les forces repressores o negatives frenen el canvi. Depenent de l'assumpte, es poden tenir en compte els diferents tipus de forces: recursos disponibles, tradicions, interessos personals, estructures organitzatives, tendències socials, normatives, necessitats personals o grupals, polítiques i normes institucionals, valors, desitjos, costos, etc.

Aquest mètode estimularà la creativitat, ajudarà a millorar i focalitzar l'objectiu i la visió, i a identificar tant punts forts com punts febles que poden estar presents en la situació objecte de canvi. La implicació de les persones en aquest tipus d'iniciatives fa que deixin de formar part del problema per formar part de la solució.

La tècnica pot utilitzar-se quan es desitgi introduir elements nous i buscar la millora contínua, o simplement conèixer per què alguna cosa que suposadament es va implantar no està tenint l'èxit desitjat; al final tindrem un diagrama de correlació de variables impulsores i de resistència al canvi.

Els passos per poder treballar amb aquesta tècnica són:

  • Tenir clar quin és l'objectiu amb el qual treballarem i cap a on dirigirem la visió del treball.
  • Realitzar un brainstorming orientat a que apareguin les forces impulsores que cal tractar.
  • Realitzar un altre brainstorming orientat a que apareguin les forces restringents.
  • Prioritzar tant d'una banda (forces impulsores) com per l'altra (forces restringents) que seran les importants o clau per dur a terme el nostre fi.
  • Enfrontar les forces i conèixer quina d'elles té més pes, és a dir, si té més poder una força impulsora o la seva contrària; d'aquesta manera podrem dur a terme mesures per poder controlar aquest fet i maximitzar-ne unes i reduir-ne altres.

3.5.3. Mètodes de planificació participativa

La creixent complexitat social, junt amb les limitacions de la planificació exclusivament tècnica enfront de situacions que no deixen de tenir un fort component subjectiu, ha obert la porta a nous sistemes de planificació que donen veu a la pròpia ciutadania en les decisions que els afecten.

Per descomptat que no totes les polítiques públiques seran obertes a la participació, sigui pel seu alt contingut tècnic, sigui per la seva centralitat en el model social de l’equip de govern, però el cert és que en els darrers anys els processos participatius en els quals es convida a la ciutadania a decidir sobre els usos d’un equipament municipal, la reordenació d’una zona d’un barri o l’assignació pressupostària d’una part (normalment petita) del pressupost municipal, cada cop són més nombrosos.

Com diu Brugué (2005, p. 34) en el marc de l’anomenada “Administració deliberativa”: “ara les respostes de l’administració no són les tècnicament millors, sinó les que representen un punt d’equilibri, un compromís entre les diverses visions d’un mateix problema”.

Això, com diuen els mateixos autors porta a un nou lideratge basat en la confiança en un rol de mediador entre les diferents perspectives implicades, com es veurà també en l’apartat següent.

Ens calen nous lideratges per ordenar les “noves formes d’organització social i política que responguin a aquesta nova realitat, que s’articulin en xarxa, que desenvolupin aquelles habilitats i formes de fer pròpies dels nous temps…” (Parés, Castellà i Subirats, 2014).

Els mètodes que es poden utilitzar per facilitar els processos participatius, que no vol dir assemblearis, són molt diversos. Ara no entrarem a descriure’ls, però sí cal esmentar que alguns d’ells busquen més un acord de síntesi entre les diferents opinions, com seria el cas dels grups focalitzats, d’altres faciliten processos d’intel·ligència col·lectiva i finalment, en alguns casos, es busca més aviat idees innovadores amb la utilització de mètode de creativitat.

3.5.4. Gestió dels grups d’interès

Els “grups d’interès”, traducció aproximada de stakeholders en l’original anglès, són aquelles persones, grups, departaments, organitzacions, etc. que es poden veure afectats per la nostra gestió, o tenen un especial interès en ella. Si ens centrem en la funció de planificació, estem parlant, doncs, de qualsevol persona que es veurà afectada per la nostra elecció d’objectius, temporització, participació i criteris de seguiment.

Exemples de grups d’interès interns, de la pròpia organització, poden ser els responsables polítics, els grups polítics, la gerència o els caps d’àrea, altres departaments o unitats, els representants sindicals, etc.

Pel que fa als grups externs, cal pensar en altres organismes o administracions, entitats del tercer sector, empreses del sector privat, associacions sectorials o ciutadanes, els mitjans de comunicació, etc.

El principal grup d’interès de qualsevol Administració pública és, sens dubte, la ciutadania, però, en ser justament qui dona sentit a la feina de l’Administració, és millor diferenciar-la de la resta. La ciutadania, no es tracta de tenir-la en compte, sinó que l’Administració treballa per a ella, i per aquest motiu les seves necessitats han de ser conegudes i considerades d’una manera integrada en la pròpia missió administrativa.

La gestió dels grups d’interès consisteix a:

  • Identificar els grups d’interès afectats per la nostra gestió.
  • Verificar si disposem de prou informació (actualitzada) sobre les seves expectatives, necessitats, els seus temors, etc. Sobre la nostra feina i, si no és així, aconseguir aquesta informació.
  • Concretar què necessitem de cada grup d’interès per facilitar l’assoliment dels nostres objectius. Aquestes necessitats inclouen el seu grau de participació, que pot anar des de la simple validació fins a la participació activa o l’assessorament, o recursos concrets (materials, tecnològics, humans) que poden necessitar.
  • Arribar a acords amb cadascú dels grups d’interès per tal d’evitar malentesos o tensions a l’hora de definir i gestionar els nostres objectius.

En la majoria dels casos la llista de grups d’interès pot ser bastant llarga i, per tant, és recomanable categoritzar-los per centrar els nostres esforços en els que són realment clau per assolir els nostres resultats. Per tal de poder focalitzar la nostra atenció en aquells grups d’interès més crítics per als nostres resultats, proposem el quadre següent:

Grups d’interès amb poca influència i poc interès: informar

No cal invertir gaire temps, però sí mantenir-los informats sobre la nostra planificació. Si es senten interpel·lats per alguna qüestió, cal escoltar-los.

Grups d’interès amb influència mitjana/alta i interès mitjà/baix: invitar

Cal informar sobre el projecte i a més invitar a donar la seva opinió i expressar les seves expectatives. Un exemple habitual és el responsable polític que no voldrà implicar-se en el detall de molts temes, però que espera ser informat i té la legitimitat per intervenir.

Grups d’interès amb influència mitjana/baixa i interès mitjà/alt: consultar

En aquesta categoria, hi trobem persones que no poden frenar el nostre projecte (tampoc donar-li suport activament), però que poden aportar la seva experiència o els seus coneixements. Un exemple tòpic pot ser la implementació d’un nou servei per un compromís polític i les aportacions tècniques dels equips que l’han d’implementar.

Grups d’interès amb influència i interès mitjans/alts: associar

Com resulta evident, en aquesta categoria, hi trobem els grups d’interès prioritaris, ja que el seu suport i les seves aportacions són vitals per a l’assoliment dels objectius. Un exemple obvi poden ser les diferents unitats que han de participar en un projecte transversal liderat des de la nostra unitat.

Activitat

EXERCICI DE REFLEXIÓ

Relacioni (columna 1) els grups d’interès que pugui identificar en relació amb algun objectiu de la seva unitat. Després valori si disposa de la informació necessària per categoritzar-los en el quadre anterior i pensi en quines serien les accions que ha de realitzar per guanyar la seva complicitat en el nivell que correspongui en cada categoria.

Gestió dels “grups d’interés”: identificar expectatives i necessitats
Grup o persona Expectatives
Què espera de mi?
Recursos que necessito d'ell/a Pla d'acció
A      
B      
C      
D      
...      
N      
Pujar