7. Enforcadures, codominància i escorça inclosa

Una enforcadura és un eix que de forma natural o accidental es divideix en dos o més d'igual vigor. Això dóna lloc al que seria equivalent a tenir dos arbres junts, amb una relació de codominància, cosa gens interessant per a un arbre, que necessita, per desenvolupar-se, el recurs de la llum.

Sovint la unió de l'enforcadura no és bona i dóna lloc a escorces incloses, que a la llarga donen trencaments per la falsa unió, ja que el mateix creixement de l'eix doble, juntament amb la pressió a la zona, ho afavoreix en aquest punt crític.

És per això que, en alguns casos, en edats primerenques, per evitar problemes, és aconsellable la supressió d'un dels eixos, sobretot en casos d'arbres de port elevat amb eix únic, com cedres, xiprers i diverses coníferes.

El dibuix mostra una poda correcta d'aclarida i eliminació de branques codominants que volen fer la competencia a l'eix central.

Una poda d'eliminació de codominàncies, típica de coníferes, sempre optimitza l'estructura de l'arbre, i si és feta amb vistes al futur, sobre branca petita, facilita la compartimentació.

Els avantatges d'aquesta poda són que:

  • No hi ha competències.
  • L'aire corre amb menys resistència.
  • Estèticament és millor.
  • Sanitàriament també és convenient per disminuir fongs i plagues.

Ara bé, hem d'anar amb compte de no buidar indiscriminadament. Es recomana que sigui sempre al mínim possible, menys d'un deu per cent en cada ocasió.

Observem les unions i la mida a les imatges amb cura. Pot ser massa tard per tallar una unió dèbil, i es podria cablejar, gairebé sempre dinàmicament, si el tall que hem de fer és massa gran. I és convenient abaixar la febre d'unions dèbils, ja que podríem tenir “palmeres” de tant tallar branques laterals. La codominància associada a una escorça inclosa en una enforcadura sol tenir també troncs principals llargs. La codominància i l'enforcadura feble s'han de reconèixer per tractar de suprimir-les en arbres joves sobre diàmetre petit. Si no, potser farem més ferida que l'hipotètic bé que volem fer amb la supressió.

La pèrdua de l'eix principal pot dur a un desordre que afavoreixi la verticalitat del que eren branques laterals i creï una competència per la llum, amb una altura problemàtica no desitjada i un excés de pes i un efecte de vela gens bons a les parts altes de la capçada.

Hi ha la nefasta i errònia creença que tallar la capçada d'un arbre n'impedeix el creixement. Això provoca capçades molt denses a la llarga, per la verticalitat de les branques laterals, i ferides a les parts altes de l'arbre totalment contraproduents.

Per tot això, podríem dir que els consells que cal seguir són els següents:

  • Les unions correctes, en forma de U, es poden conservar, mentre que en les incorrectes, en forma de V, generalment amb esquerdes a l'interior, és aconsellable tallar una de les branques al més aviat possible per evitar futurs problemes.
  • A les coníferes, sobretot, és molt normal la dominància clara d'un eix, que inhibeix el creixement dels altres eixos. No obstant això, poden aparèixer branques diferenciades que es tornin codominants i donin lloc al que podria semblar un arbre sobre un altre arbre. En aquests casos és obligada la poda si entenem que no és massa tard, i en tot cas sempre en un arbre jove. Sempre escollirem l'eix més fort i traurem les branques codominants per evitar competències futures.
  • Pel que fa a les enforcadures amb escorça inclosa, sempre serà bona la supressió de la branca més dèbil al més aviat possible. Les codominàncies (amb la valoració prèvia en cada cas) també seria oportú eliminar-les per restar problemes futurs i derivar l'energia a l'arbre, mentre que, per a la majoria d'enforcadures, una decisió meditada amb vistes al futur determinarà l'acció que cal prendre per a cada espècie.