Cada espècie d'arbre té un model arquitectònic determinat genèticament que no podem modificar totalment amb la poda. És per això que hem de conèixer la naturalesa de cada espècie i com serà la seva resposta per no insistir en podes errònies. Un exemple molt clar seria voler mantenir petit un arbre de port gran, o refaldar arbres amb tendència a tenir branques pèndules. En qualsevol cas, és importantíssim conèixer les formes dels arbres que hem de tocar.

En primer lloc, ens hem de fixar sempre en la tendència dels eixos: vertical, com la majoria de coníferes, o horitzontal, com una Albizia, una Jacaranda o els arbres pènduls.

Alguns autors, com Hallé i Oldeman (1978), descriuen 23 models arquitectònics per classificar les més de 70.000 espècies d'arbres.

La posició i forma de creixement de les branques és bàsica, i també la disposició de les flors dins de les branques. Sovint no es pot conèixer la flor d'alguns arbres a causa de podes recurrents massa dràstiques, que no els deixen lloc ni temps per fructificar (ja que cada arbre fructifica en un eix determinat).

Prenent el tronc com a eix 1, les branques principals com a eix 2, les secundàries com a eix 3 i així successivament, trobem que la majoria d'arbres tenen 5 eixos, l'últim dels quals és la flor o el fruit. Entenem, doncs, que si esporguem deixant només els eixos 1 i 2, i tenint en compte que ha de passar un any per al creixement d'un eix en la majoria dels casos, en molts arbres no veiem mai la flor, la qual cosa els resta sentit estètic i en malmet l'eix principal.

Siguem conscients també que com més a prop del tronc, o eix 1, fem un tall (ferida), més fàcil és atacar i podrir l'eix principal, cosa que afectarà tot l'arbre. Els cons d'inserció, sobretot en coníferes, són una molt bona barrera.

Per altra banda, cada edat de l'arbre respon a un comportament, que és important que tinguem en compte i sapiguem identificar, ja que l'actuació de poda ha de ser variable per a cada moment.

Un ésser viu (com l'arbre) depèn de tres paràmetres:

• L'edat cronològica comuna per a tots.
• Els diferents estadis de l'edat: jove, adult, madur i vell.
• L'edat fisiològica, que depèn en part del medi ambient.

Per aquest motiu, cada arbre, tot i ser de la mateixa espècie i créixer en el mateix lloc, ha sofert unes accions i ha tingut una evolució diferents, la qual cosa fa que hàgim de tractar cada individu com un ésser únic i de manera específica.

Així, doncs, dividim la vida d'un arbre en jove, adult, madur, vell i senescent (època de mort que pot durar molts anys).

I com hem vist, haurem d'actuar d'una manera o d'una altra en funció de les característiques de l'etapa en què es trobi:

És possible que una poda incorrecta successiva ens porti a un desequilibri tal que passem directament d'arbres joves o madurs a arbres vells i estiguem molt de temps patint l'excés de manteniment i el perill que comporta aquesta etapa, sense aprofitar els avantatges de l'edat madura i el baix cost. A llarg termini, una mala intervenció de poda sempre és cara, perillosa i nefasta per als arbres.