Els arbres necessiten llum solar, aire, aigua, minerals i espai per desenvolupar la seva part aèria i radicular. I tot això en un clima adaptat a les seves característiques evolutives. Algun problema en un d'aquests aspectes pot fer trontollar la seva salut i crear un perill potencial, que pot ser considerable si, a més, hi sumem ferides de poda.

Així, doncs, conèixer bé el funcionament de l'arbre, elegir correctament l'espècie i condicionar el lloc triat serà fonamental per evitar problemes i accions de poda futures.

Les arrels tenen quatre funcions bàsiques:

• Ancoratge.
• Emmagatzematge.
• Absorció.
• Conducció.

És importantíssim saber que les arrels capten majoritàriament els nutrients a través dels pèls radiculars de les puntes de les arrels més fines (absorció). Les bases de les arrels, més grosses, fan més funció d´emmagatzematge i sosteniment (ancoratge), i es comporten com grans canonades canalitzadores (conducció) d´allò aconseguit a les puntes. Aquest aspecte és importantíssim, per exemple, a l´hora de transplantar, adobar, regar o fer talls a les arrels.

Cal que vigilem amb els entollaments i les plantacions profundes. Són la manera més ràpida de matar un arbre, ja que, atès que les arrels capten oxigen per dur a terme la síntesi de nutrients, és logic que el 90% de les arrels es disposin a poca profunditat, a un metre aproximadament.

A les fulles hi ha les cèl·lules que s´encarreguen de la captació de la llum i la fotosíntesi. Tot gràcies a l´aigua, un element difícil d'aconseguir en la majoria de casos.

La respiració i la transpiració, als estomes, són fonamentals també. Podríem dir que les fulles són la fàbrica d'aliments de l'arbre. Sintetitzen sucres que s'emmagatzemen com a midó.

CO2 + H2O + E (llum) = C6H12O6 (glucosa)

Tot això ens ha de fer pensar, doncs, que la poda resta potencial a l'arbre.

Els estomes s'han de tenir en compte com a “finestra” de respiració/transpiració doncs, sobretot a l'estiu, davant la calor excessiva, es tanquen per no assecar massa la planta, donant més feina a les fulles situades a l'ombra, més amagades. Per això, és molt important no refaldar ni aclarir en excés les branques secundàries interiors, ja que, en èpoques de calor extrema, provocaria una asfíxia i assecament prematur en exemplars massa castigats.

Constitueixen l'estructura de l'arbre i són punts d'emmagatzematge (sucres i midó). Les branques s'encarreguen de la disposició correcta i eficaç de les fulles per realitzar la seva feina (per exemple, dirigint-les cap a la llum gràcies al fototropisme), i també del transport de l'aigua i els minerals captats a les arrels cap a les fulles.

Sota l'escorça trobem una capa contínua, de cèl·lules en divisió, anomenada càmbium. En funció d'on es desenvolupin, trobarem:

• Floema: cèl·lules produïdes cap a fora. Condueix els elements elaborats a les fulles per al seu ús o emmagatzematge.

• Xilema: és creat pel càmbium cap a l'interior de l'arbre. Són fibres de fusta i elements conductors de minerals i aigua des de les arrels. El xilema és format per cèl·lules vives i mortes, que serveixen de magatzem de midó, de defensa davant la descomposició, de transport d'aigua i de creació d'una sòlida base de sustentació de l'arbre. El xilema es compon de:
  • l'albeca, on hi ha fusta viva que transporta aigua a la cara exterior, i
  • el duramen, que ja no fa funcions i va aportant capes de fusta morta.

Així, doncs, entenem que amb el pas de les temporades anuals, que es reflecteixen en els anells de creixement, l'arbre creix cap a fora en diàmetre, dipositant capes de fusta viva, i abandona a l'interior capes de fusta morta. És a dir, els arbres tenen una capa exterior viva (escorça) i una d'interior abandonada, morta.

Existeix un equilibri molt important entre les gemmes de la capçada i les arrels, dominat per dues hormones:

• Les auxines, que es formen a la capçada i baixen cap a les arrels per afavorir el seu creixement, com animant al creixement radicular i assegurant un èxit foliar.

• Les citocinines, que es formen a les arrels i pugen pel xilema cap a la capçada, com a promesa de l'èxit radicular per estimular-la a créixer.

Així, entenem el creixement postpoda com una reacció guiada i potenciada per les arrels, les quals no solem tocar amb la poda de la capçada. Així, si hi ha potencial a les arrels, hi haurà una forta demanda de brotades d'emergència si la poda ha estat excessiva. Tanmateix, unes podes excessives successives resten potencial a les arrels, ja que s'esgoten i no son neccesàries per mantenir una capçada petita, i l'arbre perd estabilitat.

El sòl ha de ser porós per tenir espai per a l'aigua i l'oxigen. L'ideal és sobre un 50% d'aigua i un 50% d'oxigen. La compactació inhibeix el creixement radicular per falta d'oxigen. Aquest és un dels enemics principals dels arbres urbans.

L´encoixinat és format per diversos materials (restes vegetals triturades) col·locats sobre el sòl, en un diàmetre suficient i amb un gruix no excessiu, al voltant de l'arbre i sense tancar el coll del tronc, per:

• mantenir la humitat,
• aportar nutrients al sòl i
• afavorir l'aparició de microorganismes beneficiosos per a l'oxigenació del sòl.