L’Administració pública, com a prestadora de serveis, ha modificat profundament la seva orientació. D’oferir uns serveis endogàmics, tancats en si mateixos, als quals era la ciutadania qui s’havia d’adaptar, a posar l’èmfasi en la necessitat d’adequar-se a les necessitats de la societat. Quan l’objectiu és aconseguir que el que la ciutadania rebi sigui el mateix que el que necessita, estem parlant del concepte de servei públic.

I la policia, òbviament, no queda al marge d’aquesta filosofia de servei. Els anys 80 apareix un nou concepte: la receptivitat dels serveis públics, i la policia en fa la seva adaptació. La receptivitat, com a nou concepte, desenvolupa unes característiques que, incorporades a la policia, poden definir-la com a servei públic.

Per tant, el treball policíac adquirirà la condició de servei públic quan s’ajusti a les necessitats de la ciutadania en matèria de seguretat (López i Gadea, 1995). Perquè la policia incorpori criteris de servei públic, s’ha de caracteritzar per ser:

• Comprensible
• Accessible
• Eficaç
• Participativa

A continuació, distingirem i explicarem breument la funció o actuació de la policia de proximitat dintre el mateix cos policíac amb relació a la resta de serveis públics i, finalment, a la resta d’entitats privades i al teixit associatiu.

A principi de l’any 1980 es va impulsar la policia de barri. La filosofia de fons d’aquesta policia, com s’ha esmentat, no era especialment diferent de la policia de proximitat.

Aquest canvi pretenia apropar-se a les necessitats ciutadanes (potser hi mancava una certa complicitat o corresponsabilitat amb la ciutadania) i se sabia que calia el compromís polític i municipal, però no es van tenir en compte els canvis que s’havien de produir dins de les organitzacions policíaques per fer-la efectiva.

La implementació d’una estratègia de policia de proximitat resulta un procés complicat, amb moltes variables i aspectes per tenir en compte i, per tant, requereix algú que lideri, planifiqui i dirigeixi el canvi. És impossible establir una policia de proximitat mitjançant una simple modificació de la policia actual. Es requereixen canvis profunds en tota l’estructura i el funcionament de l’organització, que ha d’estar implicada i compromesa en la seva implantació.

Les patrulles que fan el desplegament territorial es converteixen en les responsables dels serveis oferts a la comunitat i de tot el que hi passi que tingui relació amb la seguretat.

En l’organització tradicional, hi ha una certa inadequació dels quadrants de treball, ja que canvien constantment, i això redueix la possibilitat d’identificar la problemàtica del territori i, per tant, disminueix la recerca de solucions innovadores. Desapareix el sentit de responsabilitat i l’organització perd el seu potencial. És a dir, no convé que els policies que fan funció de proximitat canviïn cíclicament d’horari de treball –matí, tarda, nit‒, ni tampoc convé que canviïn de zona o barri d’actuació, com es fa molt sovint dintre el sistema de policia tradicional. Per exemple, si una patrulla de proximitat detecta un problema ubicat en un temps i un espai determinats i els seus caps la canvien d’horari i lloc, difícilment podrà treballar-lo, encara que torni al lloc i a l’horari al cap d’unes setmanes, segons el quadrant de treball.

Una altra qüestió que s’hauria d’adaptar des de l’organització tradicional envers la policia de proximitat és el desplegament massiu en un territori amb agents de nova incorporació. Se sol utilitzar el sistema d’antiguitat i les vacants són ocupades per noves incorporacions. La policia de proximitat requereix que els nous agents siguin guiats pels més veterans, coneixedors del territori, les seves problemàtiques i el teixit social.

La transició a la policia de proximitat implica que els patrullers han de rebre el suport de tota l’organització per tal d’assumir el que s’espera d’ells: el poder de decisió.

Tota l’organització policíaca s’haurà d’estructurar, dirigir i organitzar de tal manera que sigui possible col·laborar amb les patrulles i incentivar l’enfocament cooperatiu en la resolució de problemes.

En un entorn de policia de proximitat, desapareix el poder central i moltes decisions es prenen des de baix i no des de dalt. La conseqüència directa d’això, d’aquesta forma de treballar, és el nou rol que han de tenir els comandaments intermedis.

En l’estructura de la policia tradicional, els comandaments intermedis són els responsables de donar el servei i, a la vegada, de controlar-lo. En canvi, el treball en equip, la flexibilitat, la participació mútua en la presa de decisions i la satisfacció ciutadana són conceptes que d’entrada poden fer que els comandaments posin una mica de resistència, ja que és un estil de treball poc freqüent en les organitzacions policíaques.

La policia de proximitat modifica les funcions actuals dels comandaments. En un entorn de policia de proximitat, els comandaments hauran:

• d’orientar les activitats dels patrullers,
• donar-los suport i
• assegurar-se que disposen dels recursos necessaris per resoldre els problemes de la seva comunitat.

Com es pot intuir, la policia de proximitat necessita canvis interns importants en l’estructura tradicional, com:

• Descentralització d’activitats i instal·lacions
• Canvis en la metodologia de treball de la majoria del personal
• Creació de nous circuits d’accés a la informació
• Nova formació
• Planificació de la temporització i del calendari
• Nous sistemes de resposta a les trucades i demandes de la ciutadania

El primer que cal fer és avaluar minuciosament els procediments i processos actuals, identificar què cal modificar i establir els nous criteris per tal d’integrar-los en les noves estratègies de policia de proximitat. La identificació, priorització i planificació dels canvis ha de servir per establir el procés d’acompanyament.

Un dels factors més determinants és l’abast del canvi. Hi ha cossos de policia amb pràctiques i processos molt propers a la policia de proximitat, i per tant, els canvis es produiran de manera menys traumàtica que en aquells en què el funcionament intern continua sent amb criteris més tradicionals.

Posar en funcionament la policia de proximitat mitjançant una unitat especial, ben formada, acostuma a donar èxits ràpids i atrau l’atenció tant de la mateixa organització municipal com de la comunitat i de la premsa.

Resulta fonamental mobilitzar com més aviat millor el suport a la policia de proximitat. Des de la prefectura, el cap ha de buscar el màxim suport municipal, a més de la complicitat de tots els serveis públics del municipi i d’altres cossos de seguretat que hi intervenen.

És obvi que sense el suport explícit i actiu del govern municipal és del tot inviable engegar un projecte així, però només amb aquest no és suficient. Cal el suport polític, però a la vegada és del tot necessària la complicitat de la resta de serveis.

Quan la policia pren consciència que sense els serveis municipals no es pot donar resposta a totes les demandes ciutadanes i comença a emprar-los, moltes vegades aquests es veuen col·lapsats per la gran quantitat de demandes que reben. La policia ha de ser conscient dels recursos reals que té el seu Ajuntament per tal de no generar falses expectatives ni fer propostes que no són viables.

Els compromisos adquirits per la policia, de vegades, no es respecten quan hi intervenen altres serveis municipals. Hem de ser conscients que podem demanar col·laboració, però no hauríem d’establir compromisos que afectin altres serveis.

L’equip de policia de proximitat ha de tenir referents i interlocutors vàlids a tots els departaments i serveis del seu Ajuntament, amb reunions periòdiques de contacte, coordinació i col·laboració recíproca.

La responsabilitat de garantir la seguretat en un espai públic és de la policia, però en l’actualitat es produeix la paradoxa que en un mateix territori hi intervenen diferents cossos de seguretat, amb recursos, organitzacions, competències i estil de treball propis. La Llei d’ordenació del sistema de seguretat pública de Catalunya (7/2003, article 9) preveu i regula les juntes locals de seguretat, en les quals inclou tots els cossos de policia i els polítics que treballen en un mateix territori. Aquestes juntes han de garantir que la informació de tot allò que passa en un territori concret arribi a les patrulles que desenvolupen les tasques de proximitat, siguin del cos policial que siguin.

Els serveis privats i altres organitzacions del territori constitueixen un valor important de la comunitat. La policia ha de treballar amb l’objectiu que totes les entitats privades col·laborin també amb la policia de proximitat.

La policia ha de ser conscient que no únicament qui ofereix el servei, sinó també qui el rep, ha de definir les prioritats i compartir esforços per trobar solucions creatives que eliminin a llarg termini els problemes d’inseguretat i fractura social.

L’estil de direcció centralitzada que actualment tenen la majoria d’organitzacions policíaques no fa més que aïllar la policia de les comunitats a les quals presta servei. L’aïllament obstaculitza qualsevol esforç per millorar la seguretat.

Per tant, resulta essencial que la policia treballi íntimament amb tots els sectors de la comunitat amb l’objectiu d’identificar les seves preocupacions i trobar les solucions més efectives. Aquesta és, sense dubte, l’essència de la policia de proximitat.

I, finalment, també cal comptar i col·laborar amb la premsa. Entre les organitzacions amb les quals es té una relació poc fluïda de manera habitual, o fins i tot s’intenta no tenir-n’hi cap, hi ha la premsa. Es considera que aquesta no n’ha de fer res del que fa la policia, i el resultat és que en aquest mitjà sols es publica el que es considera notícia des d’un punt de vista periodístic.

De totes les complicitats que s’han d’establir amb persones i organitzacions alienes a la policia, la premsa és de les més estratègiques.