La manera més eficaç de prevenir els efectes no desitjats que podrien provocar l’esmentada indefinició dels conceptes i les línies d’actuació és adaptar i concretar els principis generals de l’estratègia de la UE a les particularitats del nostre territori.
Per fer-ho, és necessari identificar i cartografiar els serveis de forma rigorosa i definir amb la major exactitud possible com s’hauria de desenvolupar la infraestructura verda a les diferents escales i en la diversitat d’entorns.
Només a tall d’exemple, la figura adjunta (figura 11) vol resumir els principals àmbits d’actuació que tindrien relació amb la infraestructura verda, en funció de l’escala territorial i el tipus d’entorn.
Figura 11. Esquema amb les principals línies d’actuació en el marc de la infraestructura verda, en funció de l’escala i del tipus d’entorn. Font: Carles Castell. Serveis dels ecosistemes i infraestructura verda: aplicació a escala regional i local. En premsa. Diputació de Barcelona.
Així, en les regions més rurals, hauria de predominar-hi la protecció de grans àrees poc transformades, ben connectades –les úniques capaces d’assegurar els serveis de regulació a gran escala, la conservació dels processos ecològics i la biodiversitat, o la producció silvícola–, l’establiment de grans àrees agrícoles de producció compatible amb la prestació de la resta de serveis i l’adequada integració de les infraestructures, principalment de transport i energètiques. Les estratègies a petita escala haurien de considerar els models de nuclis habitats, el tractament urbanístic i paisatgístic de les vores, i l’ordenació d’usos i activitats, especialment en la interfase entre l’espai ocupat i el lliure, pensant en la integració territorial, però sobretot en la qualitat de vida de les persones.
En l’entorn metropolità, les polítiques de gran escala haurien d’assegurar-hi la protecció i l’adequada gestió de les grans peces interconnectades d’espais lliures, tant forestals com agrícoles, recuperant i restaurant espais estratègics amb l’objectiu d’establir una xarxa d’espais lliures, enfocada tant a la conservació del patrimoni natural com a l’ús públic dels ciutadans i de les ciutadanes. A petita escala caldria garantir que la natura penetrés a la ciutat, protegint i restaurant espais lliures de mida i naturalesa ben diferent, tots ells imprescindibles per a la salut i el benestar de la ciutadania.
En resum, i com s'ha indicat anteriorment, entenem la infraestructura verda com el conjunt de peces del territori planificades i gestionades per tal d'incrementar i optimitzar els serveis dels ecosistemes que presta a les persones.
En darrer terme, aquesta infraestructura es pot expressar en forma de zonificació sobre el territori, que hauria de nodrir les propostes que defineixin els planejaments territorials i urbanístics. Per a cada zona de la infraestructura verda es planteja un determinat rol en la prestació dels serveis dels ecosistemes, basant-se tant en els serveis existents en l'actualitat com en la seva potencialitat per incrementar els serveis existents o prestar-ne de nous. Això és el que caldria incorporar de forma clara i vinculant en l’ordenació del territori i establir els mecanismes de gestió necessaris en cada cas.
Finalment, cal assenyalar que, quan es parla de la potenciació i diversificació dels serveis dels ecosistemes, acostumen a aparèixer dos conceptes íntimament lligats a la infraestructura verda i que resulten nuclears en l'enfocament i els documents que s’han esmentat de la Unió Europea.
El primer d'ells és la restauració ecològica que, en aquest marc, amplia la seva significació original, vinculada als hàbitats i a la biodiversitat, per incorporar la restauració dels serveis dels ecosistemes i enfortir així la infraestructura verda i els beneficis per a les persones.
El segon concepte, estretament relacionat, és el de les solucions naturals, és a dir, l'ús d'estructures naturals abans que les d’obra (infraestructura grisa), sempre que sigui possible, en tant que, a més de l'ús primigeni per al qual es realitzen –l’estabilització de talussos o la depuració d’aigües, per exemple–, les solucions naturals aporten, a més, altres serveis dels ecosistemes.
Així mateix, la infraestructura verda porta vinculada de manera indissociable la connectivitat ecològica, és a dir, la necessària permeabilitat i continuïtat del territori per permetre els fluxos ecològics i evitar l'aïllament dels espais naturals, així com per enfortir la funcionalitat del conjunt del sistema. Això passa tant per evitar la formació d'estructures que constitueixin barreres com per ordenar els usos de manera que la seva intensitat no comporti la manca de permeabilitat.