Ens volem centrar aquí en el segon dels sis objectius de l’esmentada estratègia europea, que es refereix al “Manteniment i restauració dels ecosistemes i els seus serveis”. L’estratègia explicita en aquest segon eix que el seu objectiu operatiu és el “Manteniment i millora dels ecosistemes i els serveis dels ecosistemes no més tard de 2020, mitjançant la creació d'una infraestructura verda i la restauració d'almenys el 15 % dels ecosistemes degradats”.
A partir d’aquesta primera referència al terme infraestructura verda, es produeix un debat en el si de la Comissió Europea, conjuntament amb els estats membres, que finalitza l’any 2013 amb una nova comunicació de la CE, que desenvolupa el mandat de l’estratègia sota el títol “Infraestructura verda: millora del capital natural d'Europa (COM 2013)“.
“Una xarxa de zones naturals i seminaturals i d'altres elements ambientals, planificada de forma estratègica, dissenyada i gestionada per la prestació d'una extensa gamma de serveis dels ecosistemes. Aquesta infraestructura incorpora espais verds (o blaus en el cas dels ecosistemes aquàtics) i altres elements físics d'espais terrestres (incloses les zones costaneres) i marines. En els espais terrestres, la infraestructura verda és present en els entorns rurals i urbans”. Nova comunicació de la CE (2013).
Com es posa en evidència, la definició d’infraestructura verda que fa la comunicació és volgudament àmplia, vaga i indefinida.
D’una banda, això respon a la voluntat que la infraestructura verda sigui un paraigua que permeti desenvolupar pràcticament qualsevol estratègia territorial en la línia de diversificar, d’incrementar i optimitzar la prestació de serveis dels ecosistemes.
De l’altra, la definició és fruit d’un acord de mínims entre els estats membres sobre allò que hauria de ser la infraestructura verda, i ha de permetre encabir-hi realitats, visions i elements tan diversos com, per exemple, el mosaic agroforestal propi del mediterrani o les estructures estrictament urbanes que inclouen des de parcs urbans, paviments permeables o teulades verdes (figura 10).
Figura 10. Itinerari de passejada pel Parc Natural de Collserola, un espai clau de la infraestructura verda metropolitana. Font: Gerència de Serveis d’Espais Naturals.
Aquesta aposta de la UE pels serveis dels ecosistemes i la proposta que es deriva de la infraestructura verda han estat rebudes de forma molt diversa en els sectors conservacionistes, acadèmics i tècnics, i en la societat en general.
Així, des de diferents àmbits es contemplen els serveis dels ecosistemes com una forma utilitarista de valorar l’interès del patrimoni natural, que obre la porta a la seva taxació i comercialització. De la mateixa manera, la infraestructura verda genera recels en el sentit que pot constituir una fórmula per continuar planificant i gestionant el territori sense tenir en compte els seus valors naturals, sota la pàtina “verda” que li atorga aquest nou concepte.
En altres cercles, la situació actual es veu com una oportunitat de treure el patrimoni natural de la marginalitat socioeconòmica en la qual es troba, incorporant el seu interès, i els impactes que sobre ell generen els nostres usos i les nostres activitats, als processos econòmics i socials que finalment determinen la presa de decisions.
Com succeeix normalment, tots els arguments tenen part de raó i la millor opció consisteix a aprofitar les noves oportunitats intentant minimitzar els riscos que puguin comportar.
En el cas dels serveis dels ecosistemes i de la infraestructura verda, el paraigua institucional de la Unió Europea –i especialment els recursos que puguin anar-hi associats– són, d’entrada, un bon punt de partida per explorar totes les possibilitats que ofereix aquest nou marc.
En aquest marc europeu, hi han sorgit diverses iniciatives amb l’objectiu d’impulsar la infraestructura verda. Així, l’Estat espanyol va aprovar l’any 2015 una modificació de “Ley del Patrimonio Natural y de la Biodiversidad”, en la qual es va introduir l’obligació d’elaborar una “Estrategia estatal de infraestructura verde y de la conectividad y restauración ecológicas”, conjuntament amb les comunitats autònomes, en la qual s’està treballant actualment.
Així mateix, diverses comunitats autònomes han desenvolupat iniciatives, de diversa naturalesa i magnitud, amb l’objectiu d’impulsar l’establiment de la infraestructura verda. En el cas de Catalunya, el Departament de Territori i Sostenibilitat té actualment en marxa un programa que inclou una desena de projectes demostratius en aquest àmbit.