En les darreres dècades, l’increment, tant en extensió com en intensitat, de l’aprofitament del sòl ha estat una constant.
Espais lliures, com l’agricultura o la ramaderia, es van transformant cap a sòls urbans i infraestructures viàries. Vastes zones de tota Europa s’han modificat totalment i s’estima que, en la darrera dècada, al voltant d’un 5 % del territori de la Unió Europea s’ha convertit en zones artificials. La xarxa viària d’autopistes ha incrementat la seva longitud, durant el mateix període, en un 41 % i les previsions són de més quilometratge viari.
El resultat de la suma dels creixements urbans i l’increment de les infraestructures viàries és una evident i intensa fragmentació del territori.
Al llarg de la història, la planificació i gestió de la natura s’han dut a terme de forma especialitzada i sectorial, sense integrar-se en l’ordenació del conjunt del territori. Els experts coneixedors del medi defensaven la natura des de la seva posició amb arguments que els planificadors i gestors no incorporaven, probablement tant per manca de comprensió com d’interès.
En els darrers anys, la Unió Europea ha elaborat un conjunt d’eines per tal d’establir solucions centrades en la natura i en els serveis que aquesta ofereix per a la salut, la qualitat de vida i al benestar de les persones, que al mateix temps permetin reconnectar les àrees naturals i seminaturals fragmentades i fins i tot recuperar els hàbitats malmesos.
Per això, cal la identificació de l’element natural determinat (hàbitat, espècie, element geomorfològic, etc.) i l’establiment de la seva relació, directa o indirecta, amb el benefici concret per a les persones, és a dir, el que es coneix tècnicament com els serveis dels ecosistemes.
Aquesta visió més finalista de l’interès dels espais naturals ha de ser complementària, no substitutiva, de la valoració més tradicional de la importància intrínseca del patrimoni natural i dels processos ecològics, ja que són els que sustenten els esmentats serveis dels ecosistemes.
Així doncs, amb la visió que ofereixen els serveis dels ecosistemes, aquesta estructura establerta fins ara està canviant, i la defensa de la natura s’està fornint d’altres arguments comprensibles a tots els nivells i que omplen de sentit la conservació, la millora i la restauració dels espais lliures d’un territori; és a dir, la definició de la seva infraestructura verda.
Aquesta nova visió, que promou solucions dinàmiques i innovadores per fer front a les qüestions relatives a la gestió del sòl no urbanitzat en tota la seva dimensió, és un dels avenços que aporta la infraestructura verda.
L'eina, definició de la infraestructura verda, dissenyada per promoure un procés de desenvolupament sostenible està significant un gir en la percepció dels espais lliures per a bona part de la població.
Som davant de nous conceptes, de nous instruments, d’un nou paradigma en la conservació dels espais lliures i, per això, és necessari millorar la informació concreta i rigorosa relacionada amb el desplegament de la infraestructura verda. Aquesta és, doncs, l’aposta que es fa des de la formació i la participació, per tal de contribuir a que els tècnics municipals puguin plantejar projectes d’infraestructura verda a escala local tal i com s’impulsa des de la Unió Europea, dels estats i de les regions membres.