Un dels aspectes més importants de la persuasió i la influència comunicativa és una bona preparació prèvia de tot allò que volem dir i transmetre. Hem de:

• Preparar en quin ordre i moment volem presentar les nostres argumentacions.

• Tenir sempre davant nostre una visió global i general dels missatges i continguts que volem transmetre i una selecció acurada de les eines de suport que ajudaran en el nostre objectiu persuasiu.

Fer un disseny previ del que volem comunicar o presentar ens donarà i proporcionarà fiabilitat i seguretat en tot allò que volem transmetre.

L’argumentació la podem dividir en tres grans àrees o apartats:

1. Inici o introducció
2. Desenvolupament o cos de la presentació
3. Final o conclusions del que volem transmetre

Hi ha una frase molt coneguda, atribuïda a l’escriptor Oscar Wilde, que diu que “mai tenim una segona oportunitat de donar una primera bona impressió”. És per això que aquesta primera impressió ens dóna credibilitat o no en el que farem i direm després.

Com hem vist anteriorment, l’impacte més gran de la nostra comunicació el produeixen els aspectes no verbals, i és en això que hem d’incidir a l’hora de preparar-nos i pensar en aquesta primera impressió que volem donar.

Des del punt de vista verbal, podem iniciar la presentació de la nostra comunicació de formes diferents. David Sagristà, en el seu llibre Las tres dimensiones de la comunicación, ens diu que la podem iniciar de set maneres diferents:

1. Una pregunta: Iniciar la nostra presentació amb una pregunta fa que donem el protagonisme de forma immediata al nostre interlocutor. Una pregunta crida l’atenció dels receptors i desperta l’interès en les possibles respostes; també fa que es connectin amb les seves pròpies experiències o creences.

La pregunta pot ser directa i oberta a la resposta, cosa que pot potenciar la mobilització dels oients i la seva participació o acció. Una altra opció és fer una pregunta retòrica; en aquest cas, som nosaltres els qui donarem la resposta, i aquesta ens permetrà introduir el tema o iniciar el desenvolupament de la presentació.

Perquè la pregunta pugui crear expectativa o cridar l’atenció dels nostres oients, és important fer una pausa o silenci posterior. Això permet un temps de reflexió i de possible resposta.

Les preguntes inicials també les podem tornar a utilitzar durant el desenvolupament del nostre discurs, i fins i tot al final, en què la pregunta inicial queda contestada per les argumentacions o explicacions que s’han donat.

També és important que les preguntes estiguin adreçades a tots els nostres interlocutors i no només a una minoria, si no és per una decisió estratègica nostra.

2. Una història: En escoltar l’inici d’una història, en general volem saber com acaba i, per tant, atrau l’atenció i l’interès dels nostres interlocutors.

La història pot ser real o imaginada, però sempre relacionada amb el que volem explicar o exposar a continuació, a més de transmetre aprenentatge i reflexió.

La història ha de ser curta, de no més de tres minuts per ser escoltada o llegida; si no, es perd l’atenció i l’interès del receptor.

3. Una cita: Una altra forma d’iniciar la nostra presentació és a través d’una cita. La cita dóna més credibilitat a la nostra argumentació, i autoritat quan fem afirmacions que la mateixa cita potencia.

4. Una frase impactant: Una frase que cridi l’atenció dels receptors. La frase pot ser provocativa per despertar l’interès, i sempre ha de donar peu a continuar amb la presentació o els arguments que volem transmetre.

5. Un objecte: A una persona vinculada a un important club de futbol, a l’inici d’una presentació que havia de fer sobre un tema que no tenia res a veure amb el futbol ni amb el club en el qual estava, en veure que el públic parlava i que no aconseguia atraure la seva atenció, se li va acudir treure una samarreta amb el nom de Messi que portava al maletí i posar-la davant seu. Sense dir res, aquest objecte va fer que la gent callés i li prestés atenció immediata. A partir d’aquí va iniciar la seva presentació, i en finalitzar es va guardar de nou la samarreta, sobre la qual, curiosament, ningú va preguntar res. Aquest és un bon exemple del que pot aconseguir un simple objecte per cridar l’atenció.

6. Una notícia: Fer servir una notícia d’actualitat ens pot permetre iniciar una argumentació des d’un punt de vista molt proper als nostres interlocutors, perquè segurament la deuen haver llegit o escoltat anteriorment, i si no és així, els despertarà l’interès.

7. Creativitat: Amb això es vol dir que la llista no acaba només amb set maneres diferents, sinó que hi podem afegir totes aquelles que la nostra creativitat ens proporcioni. Es tracta de trencar amb la rutina, de proporcionar un inici inesperat, etc. Com deia Albert Einstein:

És la part principal i l’eix del procés persuasiu. També se’l denomina “cos”.

Es aquí on hem de desenvolupar tots els nostres arguments, posar exemples, explicar històries, etc.

• Eslògan: Si tenim clar quin és el nostre objectiu, aquest l’hem de convertir en eslògan, és a dir, hem de resumir la nostra intenció o el que volem que els nostres interlocutors assimilin de forma intensa en una sola frase o paraula.

Què hem de fer amb l’eslògan? L’hem de fer servir el màxim de vegades. Pot ser el títol del nostre escrit, presentació o discurs. El repetirem diverses vegades, sense ser pesats però sí constants, i el podem fer servir també en les conclusions.

• Audiència: En preparar el desenvolupament o cos del nostre missatge, hem de tenir molt en compte a qui va adreçat, quina informació prèvia del que hem de transmetre té el destinatari, les condicions en què es troba, la necessitat o no que té del nostre objectiu persuasiu.

Seria bo també conèixer la disposició espacial dels nostres receptors. No és el mateix estar asseguts en una taula rodona que en una rectangular i cara a cara. Per aconseguir una millor acceptació, hem d’estar al costat del nostre interlocutor i no al davant.

Si parlem d’una audiència o d’un grup, hem de saber si ens interessa que estiguin asseguts tots de cara a nosaltres (tipus classe escolar tradicional) o bé en forma de U, en què tots es veuen les cares. Això estarà en funció dels nostres objectius i la nostra estratègia comunicativa.

• Arguments: Ja hem vist al principi que els antics dividien els discursos en tres grans apartats. Un d’ells és el logos, és a dir, com ordenarem el que volem dir, en quin moment ho direm, etc.

Aquestes argumentacions han d’estar relacionades entre elles, i per tant, haurem de buscar un fil conductor per passar d’una a l’altra, fins i tot sense que els nostres receptors s’adonin gaire d’aquest fet.

També és interessant deixar per al final els arguments o missatges més contundents o importants. Seria alguna cosa similar a una pel·lícula de suspens, que deixa per al final la resolució del cas, o a un acudit, en què generalment la clau és al final. Si ho fem així, mantenim l’atenció i l’expectativa dels nostres receptors.

Un missatge persuasiu és aquell que fa moure la persona o el grup que el rep cap a diferents estats de consciència:

• Consciència de la seva situació actual i necessitat de canviar en la direcció que li presentem nosaltres.
• Sensació de satisfacció o agraïment en rebre els missatges que li donem. Per exemple: "Quina sort que tinc de conèixer aquesta informació a temps.”
• Sensació d’estar en sintonia amb el que es fa habitualment i de presentar o promoure expectatives que superen aquesta mitjana, per exemple exclusivitat o prestigi.
• Percepció d'oportunitat de la informació que s’està rebent.

Tota acció persuasiva l’hem de treballar amb un bon final o unes conclusions. En aquest final:

• Recordarem els punts més importants de forma molt esquemàtica i resumida.
• Farem servir de nou el nostre eslògan.
• Haurem d’aconseguir, si és el cas, que els nostres interlocutors passin a l’acció (comprar, omplir un imprès, canviar un comportament, etc.).

El final o conclusió el podem dividir en tres parts:

1. Resum: Farem esment de forma molt abreujada de les tres argumentacions que hem fet servir en el desenvolupament. Aquest recordatori pot ser en forma d’eslògan, frase, paraula o imatge. La idea és que recordin i integrin el que hem dit. En general, el que es recorda millor és l’últim que es diu. Per tant, aquest és el moment ideal per tenir-ho en compte. El resum ha de representar aproximadament entre un 3% i un 5% del temps que ha durat la presentació, el discurs o l’escrit. En el resum mai s’ha de donar informació nova. Si no, tota la força de la feina anterior es perd.
2. Invitar a l’acció: En moltes ocasions, les nostres argumentacions no són suficients per convèncer els nostres interlocutors que facin alguna acció per si mateixos per assolir els objectius finals de la nostra intenció persuasiva. Per exemple, si la nostra intenció és convèncer l’altre que ha de fer una sèrie de gestions administratives prèvies per aconseguir un permís que necessita, una manera de posar-lo en acció és facilitar-li un full i un llapis perquè escrigui o faci un esquema del que ha de fer. Aquest exemple pot ser vàlid per a altres situacions o circumstàncies. Per aconseguir que la invitació a l’acció sigui viable, hem de procurar que aquesta sigui fàcil de realitzar, que estigui ben explicada i que sigui concreta.
3. Tancament: Serà l’última paraula, frase o comentari que farem de la nostra intervenció. Ha de tenir un component suficientment impactant perquè quedi en la ment dels nostres interlocutors. Podem fer servir diferents formes de tancament, entre elles:
   • Una cita o frase. Aquesta cita o frase pot ser l’eslògan que prèviament hem fet servir durant la nostra dissertació, i pot ser de la nostra pròpia creació o bé una de popular que pugui fer reflexionar o pensar sobre el que hem dit.
   • Una pregunta, a la qual no donarem resposta perquè l’audiència pugui reflexionar sobre ella. Per exemple, podem parlar a un grup d’adolescents sobre els avantatges d’actuar d’una determinada manera i els desavantatges de no fer-ho, i que la nostra pregunta de tancament sigui: “I ara, què penseu fer?”
   • Una altra opció és tancar amb una breu història que inviti també a la reflexió i al canvi. Aquesta història pot ser l’exemple d’una persona que ha fet el que nosaltres hem explicat en el discurs i els avantatges que ha aconseguit. La història de tancament ha de ser impactant i curta i anirà en proporció al temps que hem utilitzat en la nostra exposició, per exemple, no més de tres minuts per a una exposició d’una hora i no més de mig minut per a una exposició de cinc minuts.

És molt important tenir una idea global del que volem transmetre. És per això que proposem el model del mapes mentals elaborat pel psicòleg Tony Buzan.

L'hemisferi esquerre o racional funciona de manera digital i veu la realitat per parts, mentre que l'hemisferi dret o creatiu funciona de manera analògica i percep la realitat com un tot. El major rendiment en els nostres processos mentals s'obté quan hi ha un equilibri entre els dos hemisferis. Tots nosaltres tenim, en més o menys mesura, el conjunt d'habilitats que caracteritzen els dos hemisferis i les podem desenvolupar mitjançant l'entrenament i l'ús de tècniques adequades. La utilització dels mapes mentals és una forma d’utilitzar els dos hemisferis i millorar-ne el rendiment.

Cadascuna de les deu mil milions de neurones que formen el nostre cervell funciona com un potent microprocessador i transmissor de dades. De la mateixa manera que cada neurona es ramifica i estableix connexions amb les que l'envolten, el nostre cervell irradia línies de pensament que s'expandeixen des del centre cap a la perifèria i encadenen unes idees amb altres.

La quantitat d'informació que percebem és tan gran que el cervell ha de processar-la i codificar-la, i ho fa utilitzant principalment associacions i imatges.

Les associacions connecten unes idees amb altres i les imatges les doten de l'èmfasi necessari perquè siguin més fàcils de recordar.

La forma irradiant és la que predomina en la naturalesa. És d’aquesta mateixa forma com funciona la nostra xarxa neuronal. En canvi, l’ensenyança tradicional ens ha transmès una forma més lineal de treballar i escriure les nostres idees en un full o paper. De fet, és una mena d’acord social que permet la comprensió d’un mateix escrit o text entre moltes i diverses persones:

• Per exemple tenim un estil narratiu, en què la persona va escrivint en forma de text redactat sintàcticament tot allò que vol anotar. Un exemple serien aquests mateixos apunts.

• Un altre estil és el de llistes, que consta d’una seqüència ordenada de les idees segons van sorgint.

• Tenim també l’estil d’esquemes alfabètics o numèrics, en què les notes estan jerarquitzades per categories i subcategories.

El 95% de les persones fan servir els anteriors estils, i només un 5% utilitzen un quart estil, difícil de classificar, que podríem anomenar “brut” o “desorganitzat”. Molts d'aquests estils marginals ja són mapes mentals en si mateixos, i és el que més han utilitzat els genis al llarg del temps.

Si veiem l’exemple de mapa mental del gràfic anterior, podrem comprovar que en un sol full tenim una perspectiva global de tot un projecte. En aquest cas es tracta d’un curs de creativitat, però podem fer el mateix per a qualsevol escrit, presentació o ponència que hàgim de fer i sigui una mica complexa.

Per tant, en segons quines situacions, és recomanable elaborar un mapa mental com a preparació del que volem transmetre.

Per confeccionar un mapa mental hem de tenir en compte diferents criteris:

1. Comencem situats al centre del full en blanc: D'aquesta manera les idees es poden moure en totes les direccions.
2. Dibuixem al centre una imatge que simbolitzi la idea principal: Així establirem un nucli d'atenció, perquè ja coneixem la dita: una imatge val més que mil paraules.
3. Utilitzem molts colors: Els colors desperten la nostra creativitat. Aporten vitalitat i energia positiva.
4. Tracem branques: Partint de la idea central, tracem branques de diferents colors cap a l'exterior amb les paraules clau i les idees més importants.
5. Tracem línies corbes en lloc de rectes: Les línies corbes són menys avorrides i desperten més interès. Fem les línies més fines a mesura que ens anem allunyant del centre. D'aquesta manera crearem una estructura ordenada d'idees associades.
6. Tractem d'utilitzar una o dues paraules clau per cada línia: És més fàcil recordar una paraula que una frase. A més, cadascuna d'aquestes paraules clau pot seguir generant per si mateixa noves ramificacions.
7. Utilitzem totes les imatges que puguem: Com més en fem servir, més eloqüent serà el nostre mapa. Recordem el que dèiem a la segona regla: si una imatge val més que mil paraules, imaginem tot el que podem transmetre amb deu imatges o més.

Aquests set criteris els hem exposat de forma narrativa i esquemàtica. Una altra opció per presentar aquests set criteris és a través d’un mapa conceptual, que es diferencia del mapa mental perquè el primer no té imatges, només paraules, com per exemple:

Una altra opció és fer-ho amb un mapa mental que compleixi els set criteris que hem esmentat:

Els avantatges dels mapes mentals són:

• Proporcionen una visió global d'una àrea o un tema determinat.
• Faciliten una millor orientació en definir quina és la nostra situació respecte al tema desenvolupat i en quina direcció volem anar.
• Permeten agrupar grans quantitats d'informació en un senzill esquema.
• Són fàcils de consultar i de recordar.
• Faciliten la presa d'una decisió, així com la solució de problemes, en mostrar nous camins possibles.

Comunicació és un paraula jòquer que cobreix gairebé qualsevol tipus de relació amb dos o més elements. En el cas que ens ocupa, parlarem de comunicació humana, i per tant, de la relació que establim amb els altres: conversa, persuasió, negociació, sentiments, etc.

La paraula comunicació és un substantiu estàtic, però en realitat la comunicació és un cercle que es forma entre dues o més persones. Quan ens comuniquem amb els altres, enviem missatges, escoltem respostes, reaccionem amb els sentiments i les emocions. La nostra conducta en aquell moment està generada per les respostes internes del que veiem, escoltem i sentim.

Si les paraules són el contingut del missatge, les postures, els gestos, les expressions, el to de veu, etc. són el context en què el missatge està emmarcat, i junts donen sentit a la comunicació. No és tant el que diem sinó com ho diem el que marca la diferència.

La comunicació comença amb els nostres pensaments; després utilitzem la paraula, el to i el llenguatge corporal per transmetre aquests pensaments a altres persones.

Les persones no actuem directament sobre el món, sinó que ho fem sobre mapes, models o representacions del món. Tota informació sobre el món real arriba a les persones a través dels sentits, i és processada pels sistemes cerebrals relacionats amb cada un d’aquests. Utilitzem els nostres sentits externament per rebre el món, i interiorment per representar-nos l’experiència a nosaltres mateixos.

Els sistemes visual, auditiu i cinestèsic són els sistemes representatius primaris utilitzats en la cultura occidental.

Els sistemes representatius no són excloents els uns dels altres. És possible visualitzar una escena, tenir les sensacions associades a ella i escoltar els sons simultàniament, encara que serà difícil atendre a les tres coses alhora. Algunes parts del procés seran inconscients.

El nostre comportament està generat per una barreja d’experiències sensorials internes i externes. En qualsevol moment podem estar atenent a parts diferents de la nostra experiència.

Utilitzem tots els nostres sentits externament de forma constant, encara que només estiguem atents a un d’ells. Quan una persona tendeix a utilitzar de manera habitual un sentit de forma interna, es diu que aquest és el seu sistema preferit o primari, la qual cosa explica que unes persones són millors per naturalesa, o tenen un talent, per realitzar certes tasques o habilitats.

Utilitzem el llenguatge per comunicar els nostres pensaments, de forma que no és sorprenent que les paraules que utilitzem reflecteixin la nostra forma de pensar. Utilitzem paraules per descriure els nostres pensaments, i així, la nostra elecció de paraules indicarà quin sistema representatiu utilitzem.

Una manera de detectar quin sistema representatiu està utilitzant una persona és estar atent al seu llenguatge. Els predicats en el llenguatge són els verbs, adverbis i adjectius, que en molts casos pressuposen el sistema representatiu principal de la persona. Escoltar els altres i descobrir quina classe de llenguatge sensorial de base utilitzen és un sistema per comprendre’ls millor.

Tota persona, expressi o no les seves necessitats aparents, revela en el curs d’una conversa, no només la seva equació psicològica personal, sinó alguna cosa més que és particularment preciosa: com cal adreçar-s’hi per comunicar-s’hi de forma adequada.

Per detectar i accedir a les estratègies personals, és fonamental comprendre que les mateixes persones mostren tot el que es necessita saber de les seves estratègies. Ho expressen amb les paraules, amb la utilització del cos i, fins i tot, amb el moviment dels ulls.

Les persones tendeixen a utilitzar una part concreta del seu sistema neurològic (visual, auditiu o cinestèsic) més que una altra. És suficient observar una persona i escoltar el que diu per treure una conclusió immediata dels sistemes que utilitza. Tots tenim elements de les tres modalitats, però en la majoria de nosaltres predomina un dels tres sistemes.

Una manera de detectar quin sistema representatiu està utilitzant una persona és estant atents al seu llenguatge, a les frases que produeix, i observant els predicats (verbs, adverbis i adjectius) que utilitza, ja que en molts casos pressuposen un sistema representatiu. El sistema representatiu que més s’utilitza és l’anomenat sistema representatiu principal.

Exemples:

Una altra clau d’accés són els moviments oculars, que són un excel·lent indicador conductual dels processos interns de la persona. Malgrat que existeixen un gran nombre de claus d’accés, els patrons de moviment ocular són uns dels més conscients i fàcils de detectar. Observant els moviments oculars de les persones, podem detectar en quin sistema de representació sensorial s’està processant la informació.

Aquests són els moviments oculars i la representació interna a la qual corresponen (les persones de lateralitat esquerrana ho tenen invertit):

• Ulls amunt i a l’esquerra: Visual recordat. La persona té l’experiència de veure imatges del passat.

• Ulls amunt i a la dreta: Visual construït. La persona està construint imatges, veient coses que mai ha vist realment o que s’imagina d’una altra manera.

• Ulls mirant endavant i amb les ninetes dilatades (desenfocades): Visual. La persona està concentrada en un punt uns centímetres per davant d’ella que li serveix de fixació per concentrar-se en un pensament intern. Si es genera un estímul a aquesta altura, li és impossible seguir amb el procediment.

• Ulls horitzontals i a l’esquerra: Auditiu recordat. La persona està tenint experiències auditives del passat.

• Ulls horitzontals i a la dreta: Auditiu construït. La persona està posant algun pensament en paraules i/o està elaborant nous sons o frases que probablement no ha sentit anteriorment.

• Ulls avall i a l’esquerra: Diàleg intern. La modalitat que la persona utilitza quan parla amb ella mateixa.

• Ulls avall i a la dreta: Cinestèsic. La persona esta accedint a les sensacions tàctils i/o propioceptives i a les seves emocions i sentiments.

Les tècniques i estratègies implicades en qualsevol comunicació amb èxit hi estan connectades d’una manera essencial. El feeling és com una relació marcada per l’harmonia, la conformitat, l’acord i l’afinitat.

Coneixent els sistemes principals de representació d’una persona, ens serà més fàcil acompanyar-la tant verbalment com no verbalment en el seu sistema per després dirigir-la en el procés comunicatiu.

Quan estem amb alguna persona, tant si volem com si no, estem tenint alguna influència sobre ella. La influència pot ésser imperceptible o molt forta, però hi és.

L’acostament a la comunicació té un enfocament sistèmic:

• Els sistemes són dinàmics, canvien.
• Quan es canvia una part d’un sistema, altres parts del mateix sistema canviaran en resposta per establir l’equilibri.

En moltes ocasions, no només hem de comptar amb els nostres arguments verbals o escrits per persuadir, sinó que ho haurem de fer amb el suport d’altres eines que ens ajudaran en el nostre objectiu.

Com hem dit anteriorment, hem de pensar que totes les persones comptem amb cinc grans finestres per les quals ens entra la informació del món que ens envolta, és a dir, la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte, i també és cert que no tots utilitzem de forma preferencial els mateixos sentits per recollir-la.

Per tant, les nostres eines de suport, físiques o no, han d’estar al servei d’aquests cinc sentits per poder arribar a qualsevol mena de receptor.

Segons la temàtica o els continguts argumentals que volem transmetre, ens podem centrar en l’exposició o la manipulació d’un objecte.

Hem de tenir molt present que la presentació d’un objecte és un element distractor amb relació a nosaltres, és a dir, en aquells moments els nostres receptors estaran més atents a l’objecte exposat que al que diem o fem nosaltres.

Quan parlem de l’objecte, hem de continuar mirant el nostre públic i de tant en tant l’objecte, però no a l’inrevés.

L’objecte exposat ha d’afegir valor a les nostres argumentacions; si no, no té sentit utilitzar-lo. L’hem d’ensenyar el temps just i en el moment adequat per crear expectativa i interès. Una vegada ja l’hem fet servir, l’hem de guardar o fer desaparèixer de la vista dels altres.

Entre les més populars eines de suport, podem comptar amb les projeccions de PowerPoint, Keynote, Prezi, etc.

Ara bé, perquè les projeccions siguin realment unes aliades de les nostres presentacions persuasives, hem de tenir en compte una sèrie de consideracions:

• Procurar deixar posada la projecció només quan estiguem parlant del tema o assumpte de què tracta.

• Mirar sempre el públic i no parlar-li d’esquena, mirant la projecció a la pantalla gran o la paret. Una bona manera d’evitar això és tenir l’ordinador davant nostre i mirar sempre la pantalla de l’ordinador.

• Procurar que la llum projectada no estigui davant nostre. A més de molestar-nos als ulls, provocarem ombres a la pantalla de projecció. És millor que estigui en un costat.

• Evitar que, des del punt de vista de l’audiència, les transparències es converteixin descaradament en el guió, és a dir, no ha de ser la projecció que mani sobre nosaltres, sinó totalment a l’inrevés. No oblidem que la projecció és una eina de suport i no un objectiu en si mateixa.

Amb relació al disseny de les transparències, també hem de tenir en compte algunes consideracions bàsiques:

• Que sigui simple, és a dir, que cada transparència tingui una idea principal, i la resta d’informació és la que hem d’explicar parlant; per això som allí. El text serà curt i clar, i ha de ser entès per l’audiència en menys de tres segons.

• Han de ser netes, sense floritures, imatges ni dibuixos inútils; millor amb fons blancs i no amb imatges o dibuixos que despisten l’atenció cap al text.

• Si han de portar imatges o logos corporatius, han de ser discrets i en un extrem de la transparència. Les plantilles de diapositiva que tenen tots aquests programes donen un caràcter corporatiu d’unitat i continuïtat.

• El text i els gràfics han de ser proporcionats i suficientment grans per ser llegibles per tothom. En general, no han de ser inferiors a 30 punts de grandària i amb un tipus de lletra estàndard i normal.

La projecció d’imatges en moviment és una gran generadora d’emocions, i per tant, hem de tenir molta cura a l’hora d’utilitzar-la. Un vídeo no s’acompanya només d’imatges, sinó també de so, com poden ser converses, explicacions, música, etc.

El vídeo, com la resta de recursos, ha d’estar al servei del nostre objectiu. En aquest cas, el podem fer servir per potenciar les nostres argumentacions, per exemple, el vídeo d’un expert que corrobora el que diem. Per tant, els vídeos i recursos audiovisuals han d’estar integrats en la temàtica del nostre discurs, presentació o argumentació.

Els vídeos han de ser curts però impactats, i en general els hem de complementar nosaltres amb les nostres argumentacions.

Han de ser de qualitat, tant pel que fa a la imatge com al so.