Aquesta reacció és la resposta reflexa de “lluitar o fugir” per protegir-nos del perill, de les amenaces, ofenses… Aquesta resposta innata i automatitzada forma part de la nostra manera de funcionar com a éssers vius i s’anomena estrès.

El concepte d’estrès s'utilitza col·loquialment per referir-se, bàsicament, a una situació de cansament, desbordament, saturació o bloqueig.

Aquesta activació té la finalitat d’autoprotecció, cosa que produeix una resposta de lluita o fugida. Una vegada que el factor que el provoca desapareix, es torna a l’homeòstasi, és a dir, a l’equilibri funcional.

L'investigador i metge Hans Selye (1907-1982), considerat el pare d’aquest concepte, va descriure l'estrès com: “La reacció del cos a cada demanda que rep, sigui física, psicològica o emocional, positiva o negativa, que produeix unes respostes biològiques innates hormonals, que seran les responsables de les nostres reaccions.”

Selye va denominar aquesta reacció síndrome general d’adaptació (SGA). Ens adaptem constantment a les condicions canviants del medi ambient i a les diferents situacions de la vida.

El concepte d’estrès prové de la física i fa referència a la pressió que exerceix un cos sobre un altre: la fatiga dels materials. Un material que rep una pressió continuada, amb el temps, tendeix a patir més desgast i pot superar el seu límit de resistència.

Aquest terme va ser adoptat per la psicologia per descriure la síndrome general d’adaptació. Aquesta reacció biològica innata del nostre cervell més primitiu (el cervell rèptil) sempre té una intencionalitat de protecció i de defensa. Qualsevol estímul intern o extern −un pensament, un sentiment, una emoció o una sensació− provoca una reacció fisiològica en el cos. El cos s'adapta als canvis constants de la nostra vida. Per exemple, la calor produeix suor i el fred genera tremolors.

Quan s’interpreta que s’està en una situació de perill, dificultat o temor, apareix una resposta fisiològica i també psicològica. Es produeixen canvis dels ritmes respiratori i cardiovascular, gastrointestinal i hormonal, que preparen tot l’organisme per estar alerta i adaptar-se a les situacions, tant si són reals com imaginàries. L’organisme sempre està preparat per respondre davant d’una nova exigència. La forma en què s’interpreten les experiències serà el que determinarà la conducta i els sentiments.

Hans Selye afirmà que el més important no és allò a què ens enfrontem, sinó la manera com ho fem. Els éssers humans tenim la capacitat de decidir com reaccionar de manera conscient i amb propostes creatives, en lloc de deixar-nos arrossegar per actituds més viscerals o reptilianes.

Quan el cervell detecta un perill, ordena una descàrrega d’adrenalina que genera uns canvis fisiològics:

• S’aguditzen els sentits.
• Disminueix l’activitat del sistema immunològic.
• La sang es retira de les parts més extremes (mans i peus).
• Les pupil·les dels ulls es dilaten i s’aguditza la visió.
• La boca se’ns asseca per tal de no aportar més fluids a l’estómac.
• La respiració s’accelera per augmentar l’aportació d’oxigen als músculs.
• La digestió s’interromp temporalment, cosa que permet que flueixi més sang cap als músculs i cap al cervell.
• Els músculs del coll i de les espatlles es tensen preparant-se per a l’acció. Els músculs tensos resisteixen més els cops i no es percep tant el dolor.
• El cor batega més de pressa i augmenta la tensió arterial, cosa que proporciona més combustible i oxigen a les diverses parts del cos.
• El fetge allibera glucosa i, per tant, aporta ràpidament més energia als músculs.
• Augmenta la sudoració per abaixar la temperatura.
• La melsa allibera, en el flux sanguini, les substàncies químiques i les cèl·lules sanguínies que té emmagatzemades per espessir la sang; en el cas que hi hagi ferides, la sang pot coagular-se més ràpidament i les ferides deixaran de sagnar abans.
• Les suprarenals segreguen adrenalina −que accelera la freqüència cardíaca, augmenta el consum d’oxigen i la temperatura corporal, relaxa la musculatura llisa del tracte gastrointestinal−, noradrenalina −que augmenta els nivells de tensió arterial, estrenyent els vasos capil·lars− i corticoides.

Segons la valoració que es fa de les situacions, es defineixen dos tipus d’estrès: positiu i negatiu.

Situacions que ens provocaran eustrès poden ser: una bona notícia, un premi, un projecte que ens apassioni, un viatge, una trobada amb una persona que estimem, etc. Encara que el nostre cos respongui físicament, el saldo d’aquesta situació, quan és positiva, permet recuperar l'equilibri ràpidament (homeòstasi).

Tenim un episodi d’estrès negatiu o distrès quan estem sotmesos a estímuls o demandes excessives que superen les pròpies capacitats d’adaptació i equilibri psico-emocional-mental. El cos necessita relaxar-se per recuperar-se dels efectes de l'estrès, harmonitzar la pròpia energia. Si estem sotmesos a un constant distrès, el cos no es recupera i acaba somatitzant o emmalaltint.

L'estrès negatiu agut deriva del distrès agut, que es pateix quan s’està sotmès intensament a una situació puntual, és a dir, que té data de finalització. Potser per una punta de feina, un conflicte amb alguna persona concreta, una situació de malaltia o problemes familiars. Si la intensitat de la situació ens desborda desmesuradament, és molt freqüent que després tinguem una situació de “baixada energètica”. És quan emmalaltim, o bé la nostra energia disminueix. És una manera que té l’organisme per poder donar descans al cos, encara que sigui amb efectes aparentment negatius.

El distrès (estrès negatiu) crònic afecta de manera repetitiva i, moltes vegades, no es percep ni es té consciència de la seva repercussió en les relacions i la visió de la vida. Si s’està en un entorn conflictiu o contaminant (físicament o emocionalment), es fa una interpretació de la realitat negativa, es tenen actituds tòxiques emocionalment: victimisme, queixa constant, de rebuig… En definitiva, es tracta d’una situació que es perllonga en el temps, amb risc important d’empitjorament de la salut holística: mental, emocional i física.

Aquest empitjorament es manifestarà en tres àmbits bàsics:

• Simptomatologia, malalties físiques i trastorns psicosomàtics
• Deteriorament de les relacions interpersonals
• Disminució de les facultats intel·lectuals, de les mentals i del rendiment i la productivitat

En relació amb el desenvolupament de la intel·ligència emocional, cadascú té una capacitat d’adaptació diferent. Ens adaptem millor si tenim més autoestima, més capacitat de resiliència i ens comuniquem assertivament.

En el lloc de treball hi ha tres tipus de factors genèrics que ens aporten un nivell alt d’estrès negatiu:

• Els factors físics.
• Els factors psicològics del professional.
• Els factors organitzatius de la institució.

Estem sotmesos a múltiples factors, interns i externs, que ens poden estressar. Alguns els podem modificar o canviar; d’altres els hem d’acceptar, perquè formen part de la realitat.

L’entrenament cap al benestar requereix una pràctica quotidiana o freqüent. Hi ha estratègies i tècniques que es poden aplicar en el moment de la situació estressant. D’altres s’han d’entrenar prèviament a la situació o posteriorment. Caldrà també fer canvis en la interpretació i en actituds de vida: mantenir uns hàbits sans, de repòs, d'alimentació, de respiració i de relaxació.

En els apartats següents, s’exposen pautes per millorar la qualitat emocional: disminuint l’impacte de l’estrès negatiu a través de la comunicació assertiva, propostes d’entrenament mental, emocional i física.